Esteve Albert sobre ell mateix.

Aquí reproduirem diversos comentaris que fa Esteve Albert sobre si mateix i que han estat publicats en llibres i publicacions diverses. 

En el llibre que escriu Xavier Garcia sobre Esteve Albert (Esteve Albert. Un home de cultura pirinenca, Editorial Andorra, 1995), hi hem trobat aquestes afirmacions:

"Ell va fondre aquests tres camins que no es trobaven en un de sol i i indestriable, "perquè el cristianisme no està renyit amb la revolució", segons em confessà una vegada. (Xavier Garcia, op.cit.)"

             Esteve Albert davant la catedral de Lleó el 1954 amb J. Perucho, M.Serrahima, Carles Riba, Clamentina Arderiu, A.Vilanova, Joan Fuster i Antoni Comas. Arxiu Comas-Lamarca.

"A mi m'agradaria acabar demanant caritat, però com que me la fan, tot el que tinc és de tothom"

"Jo he estat un home llançat de debò i quan he hagut de fotre la carn a la brasa, li he fotut de debò. Estava disposat a tot, menys a ser covard."

"Imagina't els quilòmetres que dec haver fet. I he dormit en palaus i cabanes, perquè jo sóc pastor que no n'ha pogut fer. Si el meu pare hagués pogut comprar el ruc, potser hauria estat pagès. Davant la màfia de la gent que escriu, vaig comprovar que la millor gent, i els que saben coses, són els perdularis. Per saber-ho, vaig a buscar el nus de les coses."

Per això camino

"Pensin que jo no sóc cap intel•lectual, sinó un home que més aviat viu al marge del món de les lletres. A tot arreu sóc considerat un franctirador, i tenen raó els qui me n'acusen. No pertanyo, doncs, a cap escola ni cleda i vaig una mica a la bona de Déu. Hi he anat sempre. Des de la meva primera joventut em fascinaren les cales de la Costa Brava i les neus i els estanyols del Pirineu. Vaig néixer entre el bosc, i el silenci en plena muntanya em té el cor robat."

"A ciutat, i perdonin, m'hi he trobat sempre estrany, esmaperdut. Ara bé, el destí, Déu, l'atzar, m'han fet anar sempre de rebot per la ciutat i els seus problemes, que jo -pobre de mi- voldria resoldre per tothom."

"Ho resoldria posant uns altaveus a cada cantonada de la gran ciutat que, estiu i hivern, en sortir el sol, donessin ben fort la Sardana de l'Empordà, perquè tothom la ballés en camisa de dormir."

“Anant com vaig, haig de morir d’una patacada”, va dir el 1988 a Xavier Garcia (1995). Però no fou així: aquest impulsor de l’esperit català, cristià i social va morir com un pollet l’octubre de 1995.

 

 Esteve Albert fent riure a Pau Casals

Recordant els anys de jovenesa, Esteve Albert escriu a Quatre boigs de Mataró (1979): “ Jo, aleshores, tenia quinze anys i estudiava al seminari conciliar de Barcelona, on la preceptiva literària i el mestratge de mossèn Barrera m’havien descobert el món màgic de la literatura per on m’evadia de la per mi insuportable vida d’enclaustrament.” 

En una carta de 1959 a Jaume Lladó diu: "Jaume, per damunt de tot sacrifiquem fins el nostre amor propi, cal fer Catalunya i prou. Ens rosegarem els punys i ens mossegarem la llengua tantes vegades com calgui. Aguantar-ho tot i anant fent forat i madurar l'espet a tot arreu".(Taula rodona: L'Esteve Albert que vaig conèixer, dins: "Duos Rios. Monogràfic 1", abril 2004)

Recordant els anys de jovenesa, Esteve Albert escriu a Quatre boigs de Mataró: “ Jo, aleshores, tenia quinze anys i estudiava al seminari conciliar de Barcelona, on la preceptiva literària i el mestratge de mossèn Barrera m’havien descobert el món màgic de la literatura per on m’evadia de la per mi insuportable vida d’enclustrament.”