Molta gent ha opinat de manera elogiosa sobre Esteve Albert. Aquí en posarem alguns exemples que hem trobat en diverses publicacions:
"...a Esteve Albert el distingia la supeditació del cos -fins a un extrem que fa pensar en un aplicat franciscanisme sense cap reglament- a les aspiracions i a les necessitats de l'ànima. Els seus projectes, immediats o de futur, passaven al davant de tot, i per ells i en el seu nom, podia trencar, si calia, qualsevol lligam, qualsevol vincle que l'aferrés a una realitat que l'entrebancava en la seva cursa cap a l'objectiu del moment. Perquè de la idea, sorgida com fos, passava al pla d'acció... Avui que la cultura popular ressorgeix... és l'hora de reconèixer els mereixements d'Esteve Albert amb les seves aportacions amarades de catalanitat i de sentit de poble" Article de Joan Triadú al diari "Avui"
A l'esquerra, mig tallat, es veu Joan Triadú
"Jo no coneixia personalment aquell home però n'havia sentit parlar; me n'havien contat de tots colors. Era, es veu, un home que no es tallava davant de cap entrebanc; de temperament idealista, sempre anava un pas més avançat del que marcaven les circumstàncies del moment i això li havia donat fama de fantasiós, de somiatruites; fama que es veia desmentida quan convertia en realitat -només ell sabia com i de quina manera- les elucubracions de la seva fantasia" (Josep Lladó, "Com vaig conèixer l'Esteve Albert" dins Duos Rios, op.cit)
"Fou un català extraordinari, dotat d’una energia creadora inusual, que va viure i morir absolutament d’acord amb allò que ell sempre havia defensat.
"...a Esteve Albert el distingia la supeditació del cos -fins a un extrem que fa pensar en un aplicat franciscanisme sense cap reglament- a les aspiracions i a les necessitats de l'ànima. Els seus projectes, immediats o de futur, passaven al davant de tot, i per ells i en el seu nom, podia trencar, si calia, qualsevol lligam, qualsevol vincle que l'aferrés a una realitat que l'entrebancava en la seva cursa cap a l'objectiu del moment. Perquè de la idea, sorgida com fos, passava al pla d'acció... Avui que la cultura popular ressorgeix... és l'hora de reconèixer els mereixements d'Esteve Albert amb les seves aportacions amarades de catalanitat i de sentit de poble" Article de Joan Triadú al diari "Avui"
A l'esquerra, mig tallat, es veu Joan Triadú
"Jo no coneixia personalment aquell home però n'havia sentit parlar; me n'havien contat de tots colors. Era, es veu, un home que no es tallava davant de cap entrebanc; de temperament idealista, sempre anava un pas més avançat del que marcaven les circumstàncies del moment i això li havia donat fama de fantasiós, de somiatruites; fama que es veia desmentida quan convertia en realitat -només ell sabia com i de quina manera- les elucubracions de la seva fantasia" (Josep Lladó, "Com vaig conèixer l'Esteve Albert" dins Duos Rios, op.cit)
"Fou un català extraordinari, dotat d’una energia creadora inusual, que va viure i morir absolutament d’acord amb allò que ell sempre havia defensat.
Jo vaig conèixer aquest personatge d’aspecte bohemi i somniador per la Candelera de 1987 quan en ocasió de la Festa de l’Arbre es va plantar una alzina i es va col•locar un plafó de ceràmica amb la cançó de la Font de la Vila al recinte escalenc de la font del safareig. (Xavier Garcia, op.cit)
Placa en homenatge a Esteve Albert a Andorra La Vella |
Esteve Albert recolzava en aquests tres puntals (sense ordre de prioritat, perquè tots tres eren per a ell absoluts i ben unificats): nacionalisme, obrerisme, cristianisme. En totes tres direccions nedava contra corrent.
El seu nacionalisme no era la “bien entendida” autonomia que la majoria de catalanistes d’aleshores propugnaven tímidament, sinó un independentisme abrandat i —goso dir, en el sentit etimològic del mot— desvergonyit.
El seu obrerisme no era ni el sindicalisme groc dels anomenats sindicats lliures catòlics, ni l’acció directa violenta de la FAI, sinó el dels sindicalistes del sector moderat, els trentistes de Peiró
Ell mateix es va retratar en aquell llibre abans esmentar, imprescindible per als historiadors, Quatre boigs de Mataró. El més boig de tots quatre era ell.
Però què entenia, i què entenem, o què hauríem d’entendre nosaltres, per boigs? Un professor de Psicologia Social que vaig tenir a la Sorbona deia a classe que qualifiquem de mentalment sans el tipus de boigs estadísticament més freqüent. Segons això, atès que un cas clínic com el d’Esteve Albert és estadísticament molt poc freqüent, hem de concloure que estava rematadament boig.
Ja és hora que sigui certificada la noble i genial follia —en el sentit lul•lià del mot— de l’Esteve Albert.
Però l’Esteve Albert no era només un activista. Era també home de pensament i de doctrina. Era home d’idees clares, lluminoses, plenament vàlides per al moment crucial que Catalunya està vivint metre escric aquestes ratlles. Quina falta que ens fa! Hilari Raguer. Pròleg en el llibre "La Memòria de l'Esteve Albert" (Voliana Edicions, 2013).
Mitjançant
Esteve Albert, va renovar-se en aquell llogaret del Collsacabra,
potser per primer cop a Catalunya després de la guerra, els
contactes entre gent de Rosselló i de Catalunya, gracies a l’anada
que van fer a Cantonigròs l’editor de Tramuntane
Carles
Bauby i el jove poeta Jep Gouzy, el qual, arran de la mort de Bauby
el 1971 i en el llibre d’homenatge col·lectiu que va editar-se a
Perpinyà el 1975, honorant els 50 anys que va ser al capdavant
d’aquella revista, va recordar el que va dir Esteve Albert, “amb
veu estrepitosa”, davant un grup de prohoms del món català: “Amb
Tramontane
i Bauby teniu la revista i l’home que més han fet per la cultura
catalana al Rosselló al moment en què es moria”.
Esteve
Albert i Corp, com Fèlix Cucurull i Lluís Ferran de Pol, pertanyen
a la generació que, després de la gran ensulsiada del 1939, no
acceptaren el pes aclaparador de la derrota, els qui immersos en un
context totalment advers, desafiaren el mal fat i es mantingueren
fidels a la terra.
Tots
tres tenen el comú denominador d’ésser maresmencs, d’haver fet
la guerra i després patit la llarga i negra nit de la postguerra
franquista, tots ells visqueren l’exili exterior o interior.
D’aquests tres cavallers de l’ideal, de trajectòries paral·leles
i de tossuda voluntat de servei a Catalunya, em centraré en l’estudi
de l’Esteve Albert, i de la seva peripècia política tan
vinculada al poble i a la masia que el veié néixer: Dosrius i Can
Batlle. Informació extreta de Xavier Garcia, op.cit.
Llibre de Xavier Garcia sobre Esteve Albert
Albert Manent el descriu així:
La figura de l’Esteve Albert ha estat
distorsionada i enterbolida per aquell aire bohemi i pintoresc que el
caracteritzava. La llegenda que es va crear entorn seu ha fet que se li
atribuïssin anècdotes falses.
Expliquen que una vegada en una guixeta de
Madrid, es va adreçar a una funcionari en castellà, en un castellà
característic de l’Esteve, i el funcionari va dir a un seu company: Nunca
hubiera dicho que entendería el catalán, quan, realment, l’Esteve parlava en castellà, però amb accent català.
La seva
imaginació creadora.
Fou un escriptor polifacètic: conreà la
poesia, el teatre, les memòries centrades en Mataró i Dosrius (records de la
seva infantesa en el seu poble), i , segons Benet, unes memòries sobre la
Guerra Civil, la història medieval i l’organització d’espectacles de caire
popular i medievalitzant. Alguns d’ells han estat molt ben rebuts i han agafat
una popularitat rellevant que sembla que s’hagin fet de molts segles: Retaule Sant Ermengol, Pessebres Vivents,...
Aquesta imaginació creadora tenia una gran
base cultural, amb una gran llegat que li venia del seminari, que havia
cultivat de jove en l’ambient de la cuitat de Mataró.
La seva
facilitat per connectar amb tota mena de personatges i ambients.
Tant era un ambient rural, com un ambient
distingit, cal recordar la seva amistat amb el Comte Alba de Liste, personatge
que havia fet la guerra amb els franquistes, però s’entenien perfectament i es
complementaven
Això funcionava perquè l’Esteve Albert era
reconegut com un personatge ple de sinceritat i de bondat. Per arreu on passava
era una mena de terratrèmol , ho removia tot, ja sigui Andorra, ja sigui el
Rosselló.
El seu
esperit cristià i la seva bondat franciscana.
Era un home a qui no li interessaven les
pessetes, durant anys va anar amb aquell famós cotxe on hi cabien 10/12
persones, que va contribuir a la seva llegenda, un cotxe absolutament
atrotinat. Mentre anava conduint es girava i discutia amb el del darrera.
Albert Manent i Segimon, Solc de les Hores Jaume Ros escriu: "(...) als seus vuitanta anys no el busqueu pas al seu allotjament. En tot cas, hi serà reposant envoltat de llibres i de documents i carregant les bateries per a la immediata i propera escapada. Estareu de sort si l'hi trobeu! Ell fa com sempre: roda per ci per lla a cavall del seu cotxe, que el té convertit en despatx, biblioteca i dipòsit geològic quan convé (...) Si el busqueu per Barcelona, segur que estarà furgant en un arxiu (...) És home d'actes públics, històrics o lúdics damunt de l'aigua mediterrània o de la dels estanys de Banyoles o Puigcerdà. Sorprenentment, gairebé ha fet miracles, com fer arribar els Reis d'Orient pels penya-segats o fer reviure sant Ermengol a la Seu d'Urgell (...) Fou un autodidacte obert a una vintena de vies i en cap de les quals no ha passat desapercebut. (...) Si algú us diu que no sap qui és l'Esteve Albert, segur que esteu davant d'un dels tants adormits que quaranta anys de franquisme ha generat en abundància" Jaume Ros, Contes i relats de la guerra i de l'exili 1936... (1994) "L'esteve Albert, el nacionalista radical exemplar, l'activista cultural, l'home tothora fidel a les seves conviccions, l'amic de tracte estimulant, formava part amb en Joan Bachs, en Joan Lairet i en Domènec Gironès, de l'entramat de l'independentisme maresmenc" Agustí Barrera, "Esteve Albert i Corp o la fidelitat a la terra", dins Duos Rios, op.cit. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada