Maria Carme Albert i Subirà, filla d'Esteve Albert, escriu sobre el seu pare:
El que sí puc dir és que
era un home que imposava el seu criteri per la senzilla raó que tenia una
filosofía de la vida tan clara que no hi havia manera de qüestionar-la.
Podia arribar a casa i
dir-te: “Vine amb mi!”, i tu, sense preguntar on l’acompanyaves, pensant quina
en portava de cap. Al final resultava que era el dia de Sant Joan, i com que al
Canigó hi encenien la flama, s’hi havia de pujar.
Les memòries més
agradables que tinc són referents al Pessebre Vivent d’Andorra. Quina emoció quan
arribava el dissabte a la tarda i sabíem que aquella nit hi havia
representació!. Recordo abrigar-me com un botifarró, ja que la neu a fora ens
arribava més amunt dels genolls, i apa!, vestits de pastorets o d’àngels o del
paper que ens toqués fer, anàvem corrent a cercar els nostres amiguets que
també hi sortien. En concret, el paper que ens va agradar més va ser el de
pastoreta, ballant el ball de bastons. Formava part d’un grup de pastors que
fins ben avançada la representació no baixava a adorar l’infant. Això
significava que ens quedàvem a la vora del foc fent la “condimentació” que
volia dir fer bullir l’olla amb vi, pomes i sucre i quan ja estava calenta la
bevíem en uns bols de fusta que hi donaven un sabor molt especial.
Recordo que el Pessebre començava
amb un quadre plàstic, on totes les figures estaven immòbils mentre la música
sonava pels altaveus.
I era igual que l’hagués
vist molts cops, sempre em causava la mateixa impressió. La mare, que mirava
des de la finestra de casa nostra, deia que no se’l volia perdre per res del
món aquell moment.
Fragment extret del Monogràfic In memoriam Esteve Albert i Corp, Duos Rios, abril 2004.
Rita Albert i Subirà escriu:
Enmig de les trifulgues (del Mataró de la postguerra, 1945) recordem un pare i una mare gens ni mica amoïnats. Ben segur que n'havien d'estar en una època tan difícil i amb tres fills ja... p.erò, en la nostra memòria hi ha una infantesa feliç, uns moments molt entranyables. (...) el pare, essent de Dosrius, fill de pagesos, tenia a l'abast tot el necessari per a gaudir d'una bona i variada taula, doncs la seva casa envoltada de conreus i vinyes, oferia matèria primera d'una qualitat que, avui en dia, se'n diu allò tan eloqüent: biològica. (...) El pare, molt especialment sempre vetllant per la salut (...) el pare sí que ens n'havia ensenyat a llegir, ell a casa, sol amb nosaltres. Vàrem ésser els únics de Mataró que començàrem a anar a escola sabent-ne ja. (...) Aquelles monges, aquells mètodes carrinclons que tan diferents eren dels seus. I aquells contes catalans amb els quals ens n'havia ensenyat... Sortosament, l'avorriment va durar poc. Ben aviat ens va treure de l'escola (...) El pare, que també havia fet de mestre de solter, sabia el que ens calia.
Fou el Nadal més tendre i feliç que passàrem a Mataró: el del 1955. El pare ens va fer representar a casa, el seu primer Pessebre Vivent..."
Fragment extret del Monogràfic In memoriam Esteve Albert i Corp, Duos Rios, abril 2004.
El dia de la presentació a la Seu d'Urgell de
La memòria de l'Esteve Albert.
Fragment extret del Monogràfic In memoriam Esteve Albert i Corp, Duos Rios, abril 2004.
Rita Albert i Subirà escriu:
Enmig de les trifulgues (del Mataró de la postguerra, 1945) recordem un pare i una mare gens ni mica amoïnats. Ben segur que n'havien d'estar en una època tan difícil i amb tres fills ja... p.erò, en la nostra memòria hi ha una infantesa feliç, uns moments molt entranyables. (...) el pare, essent de Dosrius, fill de pagesos, tenia a l'abast tot el necessari per a gaudir d'una bona i variada taula, doncs la seva casa envoltada de conreus i vinyes, oferia matèria primera d'una qualitat que, avui en dia, se'n diu allò tan eloqüent: biològica. (...) El pare, molt especialment sempre vetllant per la salut (...) el pare sí que ens n'havia ensenyat a llegir, ell a casa, sol amb nosaltres. Vàrem ésser els únics de Mataró que començàrem a anar a escola sabent-ne ja. (...) Aquelles monges, aquells mètodes carrinclons que tan diferents eren dels seus. I aquells contes catalans amb els quals ens n'havia ensenyat... Sortosament, l'avorriment va durar poc. Ben aviat ens va treure de l'escola (...) El pare, que també havia fet de mestre de solter, sabia el que ens calia.
Fou el Nadal més tendre i feliç que passàrem a Mataró: el del 1955. El pare ens va fer representar a casa, el seu primer Pessebre Vivent..."
Fragment extret del Monogràfic In memoriam Esteve Albert i Corp, Duos Rios, abril 2004.
La memòria de l'Esteve Albert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada